Si aquella eliminatòria s’hagués jugat 2 anys abans, probablement estaríem parlant del millor duel d’Europa ja que estaríem veient el Madrid dels galàctics contra l’Arsenal dels invencibles, però en 2 anys les coses canvien i molt al món del futbol i la situació de les dues entitats a febrer de 2006 era ben diferent.
Per començar, el Reial Madrid dels “galàctics” vivia els seus últims mesos després de dues temporades més que decebedores en les que havia quedat clar que el Barça de Rijkaard l’hi havia passat clarament per davant a nivell de joc i de resultats. La temporada 2005/06 lluny d’anar a millor, semblava que el nivell de l’equip havia caigut encara més. Aquell estiu l’equip dels galàctics va voler renovar-se seguint la mateixa filosofia de “Zidanes y Pavones”, va marxar Figo, amb qui va començar aquella saga i van venir Robinho i Julio Baptista, que sota les ordres de Vanderlei Luxemburgo, pretenien arrabassar el tro al Barça de Rijkaard i Ronaldinho, la realitat però estava sent ben diferent. Superat tant a la lliga, després del mític 0 a 3 al Bernabéu (el dels aplaudiments a Ronaldinho) com a la lligueta de la Champions per l’Olympique de Lió de Juninho Pernambucano, Vanderlei Luxemburgo no es va menjar els torrons i va ser substituït per un entrenador pont, Juan Ramón López Caro.
Per la seva banda, l’Arsenal de Wenger i Henry també portava un parell anys de davallada, però en aquest cas més gradual. Després d’una temporada 2003/04 magnífica on havien enlluernat Europa amb el seu joc i guanyat la Premier League sense conèixer la derrota, la temporada següent no va estar a l’alçada de l’anterior però es va saldar amb una Community Shield (Supercopa anglesa), la FA Cup, una segona posició a la Premier i eliminació a vuitens de la Champions contra el Bayern de Munich. Malgrat aquell balanç, el que va marcar més aquella temporada va ser la sensació que el nou Chelsea de Mourinho ja era i seria en un futur proper el dominant del futbol anglès, quedant Arsenal i Manchester United relegats a un segon pla. L’estiu de 2005 va ser més mogudet responent a una necessitat de renovació que Wenger intuïa. Vieira va marxar a la Juventus i Edu al València, mentre que jugadors com Bergkamp, Pires o Lauren van passar a tenir papers més secundaris mentre emergien els Cesc, Hleb, Senderos o Eboué, entre d’altres. Les lesions d’Ashley Cole i Campbell tampoc van ajudar en una temporada on la Premier es va allunyar des de ben el principi. A Europa, al contrari del que estaven acostumats a veure els aficionats gunners, l’equip havia guanyat el seu grup de Champions amb molta solvència.
Febrer de 2006, una eliminatòria on pot passar de tot
Arriba l’anada al Bernabéu i, com passa cada temporada, tot i tenir un equip fluix i estar en una situació precària a la Lliga, el Madrid està convençut que te moltes opcions de guanyar la Champions, encara que les dues últimes temporades haguessin caigut a 4ts i 8ens de final respectivament. A aquest convenciment hi contribuïa la mala situació de l’Arsenal a la Premier.
Per la seva banda, l’Arsenal mostrava molts dubtes pel seu joc i resultats a la lliga domèstica, però la solvència europea feia pensar que seguia tenint moltes opcions d’eliminar al conjunt blanc.
L’anada al Bernabéu: cartes sobre la taula i cadascú al seu lloc.
Comença al partit al Bernabéu i, tot i que el Madrid intentava atacar, l’Arsenal ràpidament es va fer amb el domini de la pilota i del joc i mica en mica creava ocasions que no acabaven d’arribar a bon port. El que si que vam poder veure ja en aquella primera part era un domini absolut de Thierry Henry sobre el partit, el davanter francès creava perill amb desmarcades a l’espai, baixava al mig del camp a rebre, donava passades que deixaven als seus companys en situació de gol, rematava centrades, espectacular! Tití feia el que volia amb els jugadors merengues, semblava un adult professional jugant contra un equip de nens.
Tot i així el marcador seguia 0 a 0 gairebé arribant al descans, però qui si no, Henry es va encarregar de canviar-ho abans d’arribar a vestidors. El jugador francès va agafar una pilota al mig del camp i, al més pur estil Messi, va anar superant un a un els migcampistes i defenses blancs amb una facilitat pasmosa per acabar superant Casillas amb la seva cama esquerra. 0-1 al descans.
La segona part va transcórrer més o menys igual, domini gunner que podia ampliar marcador però que no acabava de materialitzar-se i intents infructuosos del conjunt blanc d’empatar el marcador. La superioritat de l’Arsenal era clara i la d’Henry encara més, superioritat que va quedar més demostrada si encara era possible en una jugada en la que el francès estava “perdent temps” però ho feia amb una elegància i superioritat increïbles, fent-se autopassades, driblant rivals i aguantant la pilota al córner davant la impotència absoluta de tots els jugadors blancs. Poques vegades he vist una superioritat tant gran d’un jugador cap a un equip contrari en bloc. Amb aquesta exhibició de Thierry va acabar l’anada al Bernabéu.
Tornada a Highbury.
Malgrat la superioritat gunner de l’anada, en la que va quedar palesa la diferencia de nivell d’ambdós equips, l’autoconfiança estructural madridista i els dubtes que l’Arsenal (un club que tot i tenir grandíssimes plantilles mai arribava lluny a Europa) sempre experimentava quan jugava la Champions, feien pensar que l’eliminatòria seguia més oberta del que podia semblar a priori.
El partit va seguir aquesta lògica, el Madrid empenyent més per ganes que per joc perquè no l’hi quedava una altra i l’Arsenal fent un pas enrere per no donar més espais dels necessaris. Tot i així va haver-hi ocasions per ambdós equips, incloses dues pilotes a la fusta una per a cada bàndol, però el marcador no es va moure: 0-0, Madrid eliminat i l’Arsenal a quarts de final.
19 anys després, es repetirà la història?